Retalls d'un llibre escrit per mi en 1993 -- Viure al segón

    VIURE AL SEGON

Són les 6,24 h., hem desperta la mú­sica electrònica i programada del rellot­ge, la mateixa música de cada dia a la mateixa hora de cada matí, comença una nova aventura, la aventura de viure des­pert.

L'emissora de radio m'informe a pin­zellades de quatre notícies del dia ante­rior. No me ho puc pensar massa, en menys de 6 minuts sonarà l'alarma del rellotge de polsera, el seu "tiiii-tiiii" m'indi­carà que de no donar un sal immediat del llit podré perdre l'autocar que m'ha de portar a la feina. Vestir-me, rentar-me, veure, preparar-me l'entrepà, sortir per la porta...¡¡ Ja !!, són les 6,45 h., l'emissora de radio ho diu, vaig sobre l'horari previst.

Arribo al garatge, trec el casc i desbloqueixo la moto, després de dues pa­tades a la palanca d'arranc és posar en marxa, surto al carrer saben perfectament la sincronització dels semàfors, circulo pel mateix carrer d'ahir, veig al mateix senyor amb cara d'adormit al seu volant, la mateixa peixatera anant al mercat, jo mateix fent lo mateix d'ahir, només amb un increment en el numero del calendari i 24 hores més en el meu rellotge.

7,03 h. del matí, soc aparcant la moto en una vorera, l'autocar sortirà a les 7,10 h, tinc temps. ¿Quants cops he mirat el rellotge?, molts.

¿Serà tot el dia així?, ¡NO!, hem proposo no ser esclau del temps i del seu  instrument: el rellotge. Avui no existirà per mi en tot el dia, ho faré com el que vol deixar de fumar, poc a poc però amb convicció, amb seguretat, segur de que ho puc aconseguir, hem lliuraré d'aquest  "tic" tant estès en els nostres dies, un "tic" que ens estréssa, que al fer-nos corre d'aquí cap allà ens provoca acci­dents, que ens fa patir quan algú estimat no arriba a l'hora que ens ha dit, que ens obsessiona amb el seu "tic-tac" in­acabable en una nit d'insomni,... no hem de permetre que una simple maquinària, per molt precisa que sigui, ens domini els hàbits i ens endreci cada acte quoti­dià a un hora determinada.

¡Feu com jo, lliurem-nos d'aquestes cadenes! (normalment al canell), siguem amos dels nostres actes sense el complex de fer tard o de que ja no és l'hora. ¡Fem-ho tots! Jo ho aconseguiré, segur!.

I per que n'hi quedi constància escrita signo aquesta declaració d'intencions a les 7,09 hores del dia 13 de Juliol.

(Espero no haver fet tard a l'auto­car, ¡¡merda!! se'm ha parat el rellotge, segur que són les piles).

¿I ara que faig?. - Perdoni senyor,..... ¿hem pot dir l'hora, si us plau?, - les 7,12,  gràcies. He perdut l'autocar !!! (i necessito un rellotge nou)

Retalls d'un llibre escrit per mi en 1993 -- L'estiu

Som a 7 de Juliol de 1993, som a una ciutat gran, dinàmica, moderna, som a un país amb problemes, amb acords i desacords, amb delinqüència i beneficència, amb tragèdies i celebracions, som a una cambra tancada, amb disseny o sense, però sempre dins d'un món de fred artificial o sinó passem calor, som a l'estiu. 
Surto a passejar, la gent camina ràpid pel carrer però a l'hora intentant fer el mínim esforç, fa calor. Miro al terra i entre centenars de burilles de cigarreta, papers, abonaments d'autobús, escopinades i cagadetes hi trobo uns sospitosos tolls d'aigua, per no xafar-los tinc que anar esquivant-los. M'aturo i penso: ¿de que poden ser, d'on poden venir?, aixeco la mirada i ho descobreixo. Es un goteig sense final, és la constant caiguda d'una gota producte del fenomen físic-químic de la condensació i de la invenció humana: l'aparell d'aire condicionat, són les 6 de la tarda, fa calor. Estic arribant al nomenat cor de la ciutat, la densitat de gent pels carrers va en augment, surten de treballar, seuen en els bancs del passeig, demanen un taxi o fan cua per l'autobús, és un formiguer. M'endinso en un carrer estret, en ell i a totes dues bandes, un comerç vora l'altre, a cada pas que dono una visió diferent, una olor diferent, un soroll diferent, tots és confonen creant un ambient difícil de descriure. Majoritàriament són botigues de vestits, estic en front d'una, la musica, molt forta, ho envaïx tot, una núvol d'aire calent procedent del interior hem tomba d'esquena, és l'estiu, fa calor.
 La nit s'atansa, pujo Rambla amunt, gent de tot tipus, raça i nacionalitat és creuen amb mi. Actuacions de carrer provoquen petites aglomeracions, la gent té curiositat, hi puc veure des d'un caricaturista a 500 pts, passant pel fakir indi (de Màlaga) empassant-se espases i florescents, fins als "Hipies" que fan trenetes en els cabells de qui s'ho demana. Veig a la meva dreta un grup de nois negres fent exercicis d'escalfament i preparant-se per la seva actuació de "break-dance". A l'esquerra una noia ajupida pinta sobre el terra una gran imatge religiosa, una senyora li tira unes monedes i se'n va. Es respira cert clima de tranquil⋅litat, el moviment de la gran massa humana és lent, sempre es clar, hi han excepcions, un senyor baixa corrents, té presa, està suat, ¡Vaige, això hem recorda una cosa......!: ¿no os ho he dit?, fa calor, darrera de l'home també hi van dos guàrdies urbans, la gent se'ls mirà dient: "segur que és un carterista", " no és pot anar tranquil per enlloc", ¡"on anirem a parar"!. Es tard, enfilo direcció a casa, el trànsit és fluid, el cotxes tenen la finestra baixada, com una boca oberta demanant aire, de tant en tant també en passa algun amb el cotxe hermèticament tancat i amb cara satisfacció com dient: "com gaudeixo la meva inversió" i més, quan en les aturades dels semàfors, el miren amb cares d'enveja, és estiu i fa calor.
 Soc a casa, hi acabo d'arribar, vaig a la meva habitació, hem canvio de roba però hem sento incòmode, hem dutxo, la situació millora molt..., passats 10 minuts torno a trobar-me a disgust, comencen a donar voltes les aspes del meu ventilador, me'l atanso quasi al nas però res, no sé que fer. Miro el rellotge i són les 9 de la nit, miro el calendari i som a 7 de Juliol, hem dono per vençut, és l'estiu i diuen que al estiu, fa calor. 

Amarillo y rojo

Semana intensa en Catalunya y en España, semana llena de acontecimientos, de discursos, de medios de comunicación, de tertulianos. Semana diversa, contradictoria, con indignación... con felicidad momentanea,  tambien, y porqué no, semana colorida, principalmente de rojo y amarillo.
Primero fue una manifestación multitudinaria de un pais indignado, luego una final de futbol ganada.
Banderas, rojo, amarillo, repetido varias veces: senyera.
Hago esta reflexión especialmente para mis queridos Llort de fuera de "la piel de toro", logicamente con una visión lejana, sin detalle, a veces idílica de una España compleja, incomprendida.
Desde muchos puntos de vista, España es un invento con sus imperfecciones,  no es facil compaginar culturas e identidades tan diversas y no es facil encontrar equilibrios, pero es importante buscarlos.
Esta semana, Catalunya, ha recibido una más de las ya numerosas bofetadas en su fràgil autogobierno.
Para ser didactico utilizaré la metafora:
Un padre dominante tiene varios hijos bajo su techo, muy diversos: unos con caracter, otros complacientes, otros resignados. Uno de los hijos, con  solido fundamentos, quiere decidir su futuro y le pregunta a su padre como debe hacerlo, la respuesta es contrariada y le pone muchas condiciones, casi imposibles de cumplir. El hijo, no se resigna y cumple, una por una, todas las condiciones impuestas, no sin rebajar y perder por el camino muchos de sus propositos iniciales. Al llegar al final del proceso, el padre disgustado y sin argumentos, en contra de su propia palabra dada, niega a su hijo la opción de dedicir su futuro.
El hijo se siente estafado.

Mi experiencia personal: vibré con la victoria de España pero no pude celebrarla bajo una bandera politizada y que es utilizada como la red de un pescador, la que no deja nadar a mi pequeña nación.


El dia que una bandera, aquí o allí, no sea vista como una provocación, seremos más libres y sabios.