Ahir va ser un dia horrible, un fill de puta va esperar a que la meva mare fiqués la clau al pany del portal de casa seva, per atançar-s'hi preguntant per un hipotètic vei de l'escala. Va estirar el collaret d'or i amb molta agressivitat, l'empentà tirant-la al terra. Amb 82 anys o la mata o li trenca el fèmur , però va haver sort i només li va trencar el canell (radi) amb magulladures. Fins la 1 matinada a urgències del Clínic (4 hores) i l'ambulancia va trigar 30 mint en arribar. (viu a 100 m del Clínic)
Un mal dia!
Veiem en aquest fet dues conseqüències de la crisi, el covard que va fer això podia o no, estar treballant en lloc de fer mal, però forma part del 20% de desocupats, i per altra banda, el serveis assistencials podrien funcionar millor amb millors recursos, però la crisi econòmica els hi nega. Una dona gran que ha d'esperar 30 mint al terra amb dolor, estant a 100 metres d'un hospital per falta d'ambulancies i després 4 h per fer una radiografia i poder enguixar, donat que només dispossen d'un equip (l'altre era espatllat), dona prova de que no anem be.
Román Llort
sábado, 24 de septiembre de 2011
domingo, 6 de febrero de 2011
Breve repaso a mis 46 años
Un aniversario es una referencia temporal que secciona nuestro paso por este mundo, a mi entender de manera demasiado limitada, poco representativa. Quizás válida en la infancia, donde el paso de un año conlleva muchos cambios, pero no en la madurez, donde será necesaria la perspectiva de períodos más largos, quizás 5 o 10 años. En mi caso, y desde el punto de vista de la socio-comunicación, lo que hoy hacemos en las redes sociales, ya se inició en los años 80 del siglo pasado, con lo que era la radioafición, los 27MHz, las tertualias con mis amigos de las ondas, algunos de ellos ahora en Facebook (ya entonces con sus nickname: Silvita, Maritim, La Voz, El Ley ...), inolvidables noches de diversión, de alguna gamberrada, de ingenuidad, de risas cómplices, de reivindicación nacional en los inicios democráticos de España. También, y de forma paralela a los estudios de maestría química en la Escuela Industrial de Barcelona, mi formación deportiva: la esgrima, deporte minoritario pero que me enganchó, (buenos amigos también reencontrados en Facebook), los primeros amores de verano, el servicio militar, la primera novia, el primer viaje de larga distancia ... la sensación de verte capaz de estar solo y no sucumbir, la autonomía, la incipiente madurez, la vida laboral, las responsabilidades, el matrimonio y los hijos, la pérdida de un padre ... , La búsqueda de aquellos que llevan su apellido, mi apellido, los Llort del mundo, 300 de ellos conectados a través de internet, ... Todo ello etapas que se van quemando, sin retorno, aprendiendo de los errores y asumiendolos, y con 46 años de vida, saco mis conclusiones. Somos lo que vivimos, lo que recordamos, somos una cara puesta en diferentes hojas del álbum de fotos de nuestra vida, cambian nuestras facciones, apareciendo en la sucesivas fotografías: gafas, incipientes barrigas, bigotes o barba, pelo blanco y arrugas, todo ello con diferentes grupos sociales a su alrededor. y esto lo podemos compartir o guardarlo en la intimidad. Internet y sus herramientas hacen posible la coexistencia de las diferentes fases vitales y tener, un primer amor junto a un Llort El Salvador, o un esgrismista los 90 con un grupo de Amantes del Montsec (Lleida), todos ellos, inconexos entre sí, pero formando el contenido de mis recuerdos, de lo que soy. Que la tecnología no nos haga perder el calor humano, pero al mismo tiempo dejémonos ayudar por ella siempre que sirvan para unirnos. Saludos.
------------------------
Un aniversari és una referència temporal que secciona el nostre pas per aquest món, al meu entendre de manera massa limitada, poc representativa. Potser vàlida en la infància, on el pas d'un any comporta molts canvis, però no en la maduresa, on serà necessària la perspectiva de períodes més llargs, potser 5 o 10 anys. En el meu cas, i des del punt de vista de la soci-comunicació, el que avui fem a les xarxes socials, ja es va iniciar als anys 80 del segle passat, amb el que era la radioafició, els 27MHZ, les tertualias amb els meus amics de les ones, alguns d'ells ara a Facebook (ja llavors amb els seus nickname: Silvita, Maritim, La Veu, Lo Llei ...), inoblidables nits de diversió, d'alguna gamberrada, d'ingenuïtat, de rialles còmplices, de reivindicació nacional en els inicis democràtics d'Espanya. També, i de forma paral.lela als estudis de mestratge químic a l'Escola Industrial de Barcelona, la meva formació esportiva: l'esgrima, esport minoritari però que em va enganxar, (bons amics també retrobats a Facebook), els primers amors d'estiu, el servei militar, la primera núvia, el primer viatge de llarga distància ... la sensació de veure't capaç d'estar sol i no sucumbir, l'autonomia, la incipient maduresa, la vida laboral, les responsabilitats, el matrimoni i els fills, la pèrdua d'un pare ... , La recerca d'aquells que porten el seu cognom, el meu cognom, els Llort del món, 300 d'ells connectats a través d'internet, ... Tot això son etapes que es van cremant, sense retorn, aprenent dels errors i assumint-los, i amb 46 anys de vida, trec les meves conclusions. Som el que vivim, el que recordem, som una cara posada en diferents fulls de l'àlbum de fotos de la nostra vida, canvien les nostres faccions, apareixen a la successives fotografies: ulleres, incipients panxes, bigotis o barba, cabells blancs i arrugues, tot això amb diferents grups socials al seu voltant. i això ho podem compartir o guardar-lo intimament.Internet i les seves eines fan possible la coexistència de les diferents fases vitals i tenir, un primer amor al costat d'un Llort del Salvador, o un esgrismista dels 90 amb un grup d'Amants del Montsec (Lleida), tots ells, inconnexos entre sí, però formant el contingut dels meus records, del que sóc. Que la tecnologia no ens faci perdre la calor humàna, però al mateix temps deixem-nos ajudar per ella sempre que serveixi per unir-nos. Salutacions.
------------------------
Un aniversari és una referència temporal que secciona el nostre pas per aquest món, al meu entendre de manera massa limitada, poc representativa. Potser vàlida en la infància, on el pas d'un any comporta molts canvis, però no en la maduresa, on serà necessària la perspectiva de períodes més llargs, potser 5 o 10 anys. En el meu cas, i des del punt de vista de la soci-comunicació, el que avui fem a les xarxes socials, ja es va iniciar als anys 80 del segle passat, amb el que era la radioafició, els 27MHZ, les tertualias amb els meus amics de les ones, alguns d'ells ara a Facebook (ja llavors amb els seus nickname: Silvita, Maritim, La Veu, Lo Llei ...), inoblidables nits de diversió, d'alguna gamberrada, d'ingenuïtat, de rialles còmplices, de reivindicació nacional en els inicis democràtics d'Espanya. També, i de forma paral.lela als estudis de mestratge químic a l'Escola Industrial de Barcelona, la meva formació esportiva: l'esgrima, esport minoritari però que em va enganxar, (bons amics també retrobats a Facebook), els primers amors d'estiu, el servei militar, la primera núvia, el primer viatge de llarga distància ... la sensació de veure't capaç d'estar sol i no sucumbir, l'autonomia, la incipient maduresa, la vida laboral, les responsabilitats, el matrimoni i els fills, la pèrdua d'un pare ... , La recerca d'aquells que porten el seu cognom, el meu cognom, els Llort del món, 300 d'ells connectats a través d'internet, ... Tot això son etapes que es van cremant, sense retorn, aprenent dels errors i assumint-los, i amb 46 anys de vida, trec les meves conclusions. Som el que vivim, el que recordem, som una cara posada en diferents fulls de l'àlbum de fotos de la nostra vida, canvien les nostres faccions, apareixen a la successives fotografies: ulleres, incipients panxes, bigotis o barba, cabells blancs i arrugues, tot això amb diferents grups socials al seu voltant. i això ho podem compartir o guardar-lo intimament.Internet i les seves eines fan possible la coexistència de les diferents fases vitals i tenir, un primer amor al costat d'un Llort del Salvador, o un esgrismista dels 90 amb un grup d'Amants del Montsec (Lleida), tots ells, inconnexos entre sí, però formant el contingut dels meus records, del que sóc. Que la tecnologia no ens faci perdre la calor humàna, però al mateix temps deixem-nos ajudar per ella sempre que serveixi per unir-nos. Salutacions.
sábado, 1 de enero de 2011
Llocs amb encant i a prop de casa
A menys de 3 hores des de Barcelona, un lloc amb encant i força desconegut: natura, paissatges, història, gastronomia, esport.... Tot a la Vall d'Àger i el Montsec (Lleida)
També hi teniu una ruta per conèixer el cor de l'Empordà (Girona) o fer una ruta enológica pel Penedès.
Tu hi poses el teu temps, nosaltres els mitjans i gaudeix Catalunya!!
http://limoservicebarcelona.blogspot.com
També hi teniu una ruta per conèixer el cor de l'Empordà (Girona) o fer una ruta enológica pel Penedès.
Tu hi poses el teu temps, nosaltres els mitjans i gaudeix Catalunya!!
http://limoservicebarcelona.blogspot.com
miércoles, 14 de julio de 2010
Retalls d'un llibre escrit per mi en 1993 -- Viure al segón
VIURE AL SEGON
Són les 6,24 h., hem desperta la música electrònica i programada del rellotge, la mateixa música de cada dia a la mateixa hora de cada matí, comença una nova aventura, la aventura de viure despert.
L'emissora de radio m'informe a pinzellades de quatre notícies del dia anterior. No me ho puc pensar massa, en menys de 6 minuts sonarà l'alarma del rellotge de polsera, el seu "tiiii-tiiii" m'indicarà que de no donar un sal immediat del llit podré perdre l'autocar que m'ha de portar a la feina. Vestir-me, rentar-me, veure, preparar-me l'entrepà, sortir per la porta...¡¡ Ja !!, són les 6,45 h., l'emissora de radio ho diu, vaig sobre l'horari previst.
Arribo al garatge, trec el casc i desbloqueixo la moto, després de dues patades a la palanca d'arranc és posar en marxa, surto al carrer saben perfectament la sincronització dels semàfors, circulo pel mateix carrer d'ahir, veig al mateix senyor amb cara d'adormit al seu volant, la mateixa peixatera anant al mercat, jo mateix fent lo mateix d'ahir, només amb un increment en el numero del calendari i 24 hores més en el meu rellotge.
7,03 h. del matí, soc aparcant la moto en una vorera, l'autocar sortirà a les 7,10 h, tinc temps. ¿Quants cops he mirat el rellotge?, molts.
¿Serà tot el dia així?, ¡NO!, hem proposo no ser esclau del temps i del seu instrument: el rellotge. Avui no existirà per mi en tot el dia, ho faré com el que vol deixar de fumar, poc a poc però amb convicció, amb seguretat, segur de que ho puc aconseguir, hem lliuraré d'aquest "tic" tant estès en els nostres dies, un "tic" que ens estréssa, que al fer-nos corre d'aquí cap allà ens provoca accidents, que ens fa patir quan algú estimat no arriba a l'hora que ens ha dit, que ens obsessiona amb el seu "tic-tac" inacabable en una nit d'insomni,... no hem de permetre que una simple maquinària, per molt precisa que sigui, ens domini els hàbits i ens endreci cada acte quotidià a un hora determinada.
¡Feu com jo, lliurem-nos d'aquestes cadenes! (normalment al canell), siguem amos dels nostres actes sense el complex de fer tard o de que ja no és l'hora. ¡Fem-ho tots! Jo ho aconseguiré, segur!.
I per que n'hi quedi constància escrita signo aquesta declaració d'intencions a les 7,09 hores del dia 13 de Juliol.
(Espero no haver fet tard a l'autocar, ¡¡merda!! se'm ha parat el rellotge, segur que són les piles).
¿I ara que faig?. - Perdoni senyor,..... ¿hem pot dir l'hora, si us plau?, - les 7,12, gràcies. He perdut l'autocar !!! (i necessito un rellotge nou)
Retalls d'un llibre escrit per mi en 1993 -- L'estiu
Som a 7 de Juliol de 1993, som a una ciutat gran, dinàmica, moderna, som a un país amb problemes, amb acords i desacords, amb delinqüència i beneficència, amb tragèdies i celebracions, som a una cambra tancada, amb disseny o sense, però sempre dins d'un món de fred artificial o sinó passem calor, som a l'estiu.
Surto a passejar, la gent camina ràpid pel carrer però a l'hora intentant fer el mínim esforç, fa calor. Miro al terra i entre centenars de burilles de cigarreta, papers, abonaments d'autobús, escopinades i cagadetes hi trobo uns sospitosos tolls d'aigua, per no xafar-los tinc que anar esquivant-los. M'aturo i penso: ¿de que poden ser, d'on poden venir?, aixeco la mirada i ho descobreixo. Es un goteig sense final, és la constant caiguda d'una gota producte del fenomen físic-químic de la condensació i de la invenció humana: l'aparell d'aire condicionat, són les 6 de la tarda, fa calor. Estic arribant al nomenat cor de la ciutat, la densitat de gent pels carrers va en augment, surten de treballar, seuen en els bancs del passeig, demanen un taxi o fan cua per l'autobús, és un formiguer. M'endinso en un carrer estret, en ell i a totes dues bandes, un comerç vora l'altre, a cada pas que dono una visió diferent, una olor diferent, un soroll diferent, tots és confonen creant un ambient difícil de descriure. Majoritàriament són botigues de vestits, estic en front d'una, la musica, molt forta, ho envaïx tot, una núvol d'aire calent procedent del interior hem tomba d'esquena, és l'estiu, fa calor.
La nit s'atansa, pujo Rambla amunt, gent de tot tipus, raça i nacionalitat és creuen amb mi. Actuacions de carrer provoquen petites aglomeracions, la gent té curiositat, hi puc veure des d'un caricaturista a 500 pts, passant pel fakir indi (de Màlaga) empassant-se espases i florescents, fins als "Hipies" que fan trenetes en els cabells de qui s'ho demana. Veig a la meva dreta un grup de nois negres fent exercicis d'escalfament i preparant-se per la seva actuació de "break-dance". A l'esquerra una noia ajupida pinta sobre el terra una gran imatge religiosa, una senyora li tira unes monedes i se'n va. Es respira cert clima de tranquil⋅litat, el moviment de la gran massa humana és lent, sempre es clar, hi han excepcions, un senyor baixa corrents, té presa, està suat, ¡Vaige, això hem recorda una cosa......!: ¿no os ho he dit?, fa calor, darrera de l'home també hi van dos guàrdies urbans, la gent se'ls mirà dient: "segur que és un carterista", " no és pot anar tranquil per enlloc", ¡"on anirem a parar"!. Es tard, enfilo direcció a casa, el trànsit és fluid, el cotxes tenen la finestra baixada, com una boca oberta demanant aire, de tant en tant també en passa algun amb el cotxe hermèticament tancat i amb cara satisfacció com dient: "com gaudeixo la meva inversió" i més, quan en les aturades dels semàfors, el miren amb cares d'enveja, és estiu i fa calor.
Soc a casa, hi acabo d'arribar, vaig a la meva habitació, hem canvio de roba però hem sento incòmode, hem dutxo, la situació millora molt..., passats 10 minuts torno a trobar-me a disgust, comencen a donar voltes les aspes del meu ventilador, me'l atanso quasi al nas però res, no sé que fer. Miro el rellotge i són les 9 de la nit, miro el calendari i som a 7 de Juliol, hem dono per vençut, és l'estiu i diuen que al estiu, fa calor.
Surto a passejar, la gent camina ràpid pel carrer però a l'hora intentant fer el mínim esforç, fa calor. Miro al terra i entre centenars de burilles de cigarreta, papers, abonaments d'autobús, escopinades i cagadetes hi trobo uns sospitosos tolls d'aigua, per no xafar-los tinc que anar esquivant-los. M'aturo i penso: ¿de que poden ser, d'on poden venir?, aixeco la mirada i ho descobreixo. Es un goteig sense final, és la constant caiguda d'una gota producte del fenomen físic-químic de la condensació i de la invenció humana: l'aparell d'aire condicionat, són les 6 de la tarda, fa calor. Estic arribant al nomenat cor de la ciutat, la densitat de gent pels carrers va en augment, surten de treballar, seuen en els bancs del passeig, demanen un taxi o fan cua per l'autobús, és un formiguer. M'endinso en un carrer estret, en ell i a totes dues bandes, un comerç vora l'altre, a cada pas que dono una visió diferent, una olor diferent, un soroll diferent, tots és confonen creant un ambient difícil de descriure. Majoritàriament són botigues de vestits, estic en front d'una, la musica, molt forta, ho envaïx tot, una núvol d'aire calent procedent del interior hem tomba d'esquena, és l'estiu, fa calor.
La nit s'atansa, pujo Rambla amunt, gent de tot tipus, raça i nacionalitat és creuen amb mi. Actuacions de carrer provoquen petites aglomeracions, la gent té curiositat, hi puc veure des d'un caricaturista a 500 pts, passant pel fakir indi (de Màlaga) empassant-se espases i florescents, fins als "Hipies" que fan trenetes en els cabells de qui s'ho demana. Veig a la meva dreta un grup de nois negres fent exercicis d'escalfament i preparant-se per la seva actuació de "break-dance". A l'esquerra una noia ajupida pinta sobre el terra una gran imatge religiosa, una senyora li tira unes monedes i se'n va. Es respira cert clima de tranquil⋅litat, el moviment de la gran massa humana és lent, sempre es clar, hi han excepcions, un senyor baixa corrents, té presa, està suat, ¡Vaige, això hem recorda una cosa......!: ¿no os ho he dit?, fa calor, darrera de l'home també hi van dos guàrdies urbans, la gent se'ls mirà dient: "segur que és un carterista", " no és pot anar tranquil per enlloc", ¡"on anirem a parar"!. Es tard, enfilo direcció a casa, el trànsit és fluid, el cotxes tenen la finestra baixada, com una boca oberta demanant aire, de tant en tant també en passa algun amb el cotxe hermèticament tancat i amb cara satisfacció com dient: "com gaudeixo la meva inversió" i més, quan en les aturades dels semàfors, el miren amb cares d'enveja, és estiu i fa calor.
Soc a casa, hi acabo d'arribar, vaig a la meva habitació, hem canvio de roba però hem sento incòmode, hem dutxo, la situació millora molt..., passats 10 minuts torno a trobar-me a disgust, comencen a donar voltes les aspes del meu ventilador, me'l atanso quasi al nas però res, no sé que fer. Miro el rellotge i són les 9 de la nit, miro el calendari i som a 7 de Juliol, hem dono per vençut, és l'estiu i diuen que al estiu, fa calor.
lunes, 12 de julio de 2010
Amarillo y rojo
Semana intensa en Catalunya y en España, semana llena de acontecimientos, de discursos, de medios de comunicación, de tertulianos. Semana diversa, contradictoria, con indignación... con felicidad momentanea, tambien, y porqué no, semana colorida, principalmente de rojo y amarillo.
Primero fue una manifestación multitudinaria de un pais indignado, luego una final de futbol ganada.
Banderas, rojo, amarillo, repetido varias veces: senyera.
Hago esta reflexión especialmente para mis queridos Llort de fuera de "la piel de toro", logicamente con una visión lejana, sin detalle, a veces idílica de una España compleja, incomprendida.
Desde muchos puntos de vista, España es un invento con sus imperfecciones, no es facil compaginar culturas e identidades tan diversas y no es facil encontrar equilibrios, pero es importante buscarlos.
Esta semana, Catalunya, ha recibido una más de las ya numerosas bofetadas en su fràgil autogobierno.
Para ser didactico utilizaré la metafora:
Un padre dominante tiene varios hijos bajo su techo, muy diversos: unos con caracter, otros complacientes, otros resignados. Uno de los hijos, con solido fundamentos, quiere decidir su futuro y le pregunta a su padre como debe hacerlo, la respuesta es contrariada y le pone muchas condiciones, casi imposibles de cumplir. El hijo, no se resigna y cumple, una por una, todas las condiciones impuestas, no sin rebajar y perder por el camino muchos de sus propositos iniciales. Al llegar al final del proceso, el padre disgustado y sin argumentos, en contra de su propia palabra dada, niega a su hijo la opción de dedicir su futuro.
El hijo se siente estafado.
Mi experiencia personal: vibré con la victoria de España pero no pude celebrarla bajo una bandera politizada y que es utilizada como la red de un pescador, la que no deja nadar a mi pequeña nación.
El dia que una bandera, aquí o allí, no sea vista como una provocación, seremos más libres y sabios.
Primero fue una manifestación multitudinaria de un pais indignado, luego una final de futbol ganada.
Banderas, rojo, amarillo, repetido varias veces: senyera.
Hago esta reflexión especialmente para mis queridos Llort de fuera de "la piel de toro", logicamente con una visión lejana, sin detalle, a veces idílica de una España compleja, incomprendida.
Desde muchos puntos de vista, España es un invento con sus imperfecciones, no es facil compaginar culturas e identidades tan diversas y no es facil encontrar equilibrios, pero es importante buscarlos.
Esta semana, Catalunya, ha recibido una más de las ya numerosas bofetadas en su fràgil autogobierno.
Para ser didactico utilizaré la metafora:
Un padre dominante tiene varios hijos bajo su techo, muy diversos: unos con caracter, otros complacientes, otros resignados. Uno de los hijos, con solido fundamentos, quiere decidir su futuro y le pregunta a su padre como debe hacerlo, la respuesta es contrariada y le pone muchas condiciones, casi imposibles de cumplir. El hijo, no se resigna y cumple, una por una, todas las condiciones impuestas, no sin rebajar y perder por el camino muchos de sus propositos iniciales. Al llegar al final del proceso, el padre disgustado y sin argumentos, en contra de su propia palabra dada, niega a su hijo la opción de dedicir su futuro.
El hijo se siente estafado.
Mi experiencia personal: vibré con la victoria de España pero no pude celebrarla bajo una bandera politizada y que es utilizada como la red de un pescador, la que no deja nadar a mi pequeña nación.
El dia que una bandera, aquí o allí, no sea vista como una provocación, seremos más libres y sabios.
jueves, 29 de abril de 2010
Eliminació del Barça - Champion Leage 2010
Hola a tots, només volia fer una reflexió sobre el tema Barça. Portem dies, mesos, anys, ... gaudint i patint Barça, de forma interna o externa, des del mateix club o des de Madrid, barrejant sentiments, il·lusions i frustracions, buscant consol a les preocupacions diàries o compensacions a metes no assolides.
Convertim Barça en reflex identitari, en ocasions en una eina d'atac al contrari, també, en una mena de socialització per sentir-nos part del grup. Quantes coses pot fer una pilota, un equip, un club.... !!!
No estic subestimant tot això, al contrari, sabeu alguns que per la meva feina porto gent de tot el món i parlo amb la majoria, es gent que ve amb tòpics apressos, molt cops erronis: flamenc, paella, toros... i lis explico,.... també Barça, absolutament tots coneixen el Barça i hem pregunten.
Barça és, des de ja fa molt anys, una marca importantisima, quasi tant fora com dins de les nostres fronteres.
Personalment em vaig desenganxar molt del Barça després del Dream Team i durant l'època Van Gaal, no m'agradava el que transmetia com imatge del nostre pais, dècades amb presidents de club molt mediocres, des de ploramiques victimistes a "forofos" descontrolats, incloen-t'hi l'actual. Vaig deixar de patir, si, hem mirava els partits, però no perdia la gana quan les coses anaven malament, dormia igual i el meu humor no s'alterava. L'arribada de Guardiola, ho ha canviat tot, torno a gaudir-ne i a patir, i aquesta nit passada (Barça-Inter), no he dormit be, perquè? Doncs perquè aquest Barça de Guardiola torne a representar-me, hem fa sentir orgullós, guanyi o perdi, i malgrat el President Laporta, tenim un Leader-entrenador que porte les nostres banderes, la nostra imatge, amb elegància, cultura, respecte i sentit comú (com diuen: el menys comú dels sentits), i això amics, t'omple de satisfacció quan gent vinguda de Alemania , USA o Japó , t'ho reconeixen i admiren.
Per guanyar algun cop, se'n han de perdre molts i saber perdre es el inici d'una propera victòria. Deixe'm que els altres quedin retratats i no ens posem al seu nivell, ho dic pel que va obrir els aspersors d'aigua, aquest no es el camí. Les derrotes ho son menys quan hi veus l'admiraració de part del mitjans, i el mon, i la prepotència, que alguns ens volen inculcar, només fa que la digestió es faci mes pesada.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
